El pla de la torre (pasdoble)

     El viatge de El pla de la torre s'està fent llarg, s'està fent de pregar. Va començar el 2 de juliol de 2012. El dia després que s'estrenara la meua primera composició, Joaquín Muñoz, no vaig poder controlar la eufòria de començar un nou pasdoble. En octubre d'aquell any tenia ja una forma prou clara, però es va quedar amagat a un caixó. Un any després, eixe caixó es va tornar a obrir, i ens uns pocs mesos el donava per finalitzat. El proper 29 de juny, a la fi, sonarà de la mà dels joves músics de Sagunt i Godelleta, com a peça programada en una jornada de convivència musical.

     Quan parle de El pla de la torre tots em diuen el mateix: "i aixó qué és?". Jo sempre he estiuejat a la platja d'Almassora, en casa de la meua iaia. Des de l'hora de dinar fins a les cinc de la vesprada (hora en què ens reunim els amics) tots fan la migdiada, però com que a mi no m'agrada... un full en blanc, l'ordinador al davant i un munt d'idees brotant. Poc a poc, eixes estones de calorosa desesperació es van transformar en melodies, en contracants, en acompanyaments... en El pla de la torre. El títol no podia ser un altre, perquè aquesta música m'evoca molts bons moments i les persones amb qui els he compartit, i tots tenen alguna cosa en comú: el pla de la torre, nom pel que es coneix la platja sud d'Almassora.

Foto de la portada del pasdoble, realitzada pel meu iaio a la dècada de 1970,
que mostra la casa familiar i els voltants des de l'escullera que hi havia davant.

Anàlisi musical

     Igual que Joaquín Muñoz, El pla de la torre és una composició molt simple, que segueix l'esquema típic d'aquest gènere emprant els recursos habituals. Ací teniu una breu descripció:

• Introducció (V de do menor), amb un caràcter agressiu i de constant creixement. Es repeteix dos voltes, la segona amb una textura més àmplia i on destaquen les cridades de trompetes i trombons.

• Primer tema (do menor), el temperament del qual contrasta amb l'anterior. Com és típic, es repeteix dues voltes, incorporant en la segona un contracant en els instruments tenors (que, curiosament, va ser composat amb anterioritat al propi tema).

• Segon tema (do major), on el metall pren el relleu per presentar un tema festiu basat en el ritme de tresets. Transmet molts alegria i lleugeresa, a la volta que les castanyetes imprimeixen un aire típic del gènere.

• Reexposició del tema de la introducció (V de do menor), que serveix per a enllaçar amb la següent secció, iniciada en do major amb un patró d'acompanyament que es va perdent com si fos un ressò.

• Trio (do major), on la melodia es construeix a sí mateixa, fins arribar al punt culminant. Està basada en les anacrusi, el que li dóna vigor a la melodia; i en escales de graus conjunts, que van i tornen com si foren les ones de la mar. Un solo de trompeta adorna el final del tema, abans de que es torne a repetir incloent, una altra volta, un contracant presentat pels instruments tenors.

• Enllaç (V de do major), un motiu temàtic nou (inspirat plenament en el corpus més conegut d'aquest gènere) construït sobre una progressió característica dels pasdobles.

• Tutti (do major), on es reviu la melodia del trio. El contracant passa a ser interpretat pels trombons, bombardins i fagots en un ritme de tresets, rememorant l'aire festiu encetat en el segon tema. El pasdoble acaba en uns marcats acords de novena, peculiaritat que vaig decidir emprar després d'escoltar-ho en alguns dels pasdobles "avantguardistes" que més m'agraden.