D'alló que necessitem (José R. Pascual-Vilaplana)

     Baixe precipitat del vagó del metro. Malgrat el fred de la tardor al carrer, els corredors del subsòl de la ciutat suporten una calor moltes voltes aclapadora. En un d'ells una xica jove acostada a la publicitat d'un banc, interpreta una coneguda melodia amb el seu violí. Alguns ens aturem per escoltar-la, altres continuen el seu camí, i són molts els qui, esclaus dels auriculars que els aïllen tristament i perillosa de l'entorn, pareixen estar caminant sobre un altre planeta. Deixe caure una moneda sobre una desgastada caixa de cartró que davant de la intèrpret pareix clamar ajuda. No fa molt que llegia un article en el que un periodista, narrant una situació similar, deia sentir llàstima pel músic. A mi, no obstant aixó, em fa llàstima qui és incapaç de detenir-se per apreciar l'art de qui treballa amb un instrument musical i veu, en els músics de carrer, simples adorns o mobles sense vida.

     En temps de crisi la cultura no és un bé necessari. Amb aquesta frase lapidària els responsables públics justifiquen la seua actitut de botxí front a una realitat cultural que trigarà més de vint anys en normalitzar-se. Encara que clar, quan veus que les persones dependents es queden sense cap subvenció, quan els malalts crònics deuen pagar les medecines que els ajuden a sobreviure, quan els desnonats per uns bancs rescatats busquen on passar la nit i d'on traure diners per seguir pagant la casa que ja no és seua, quan els milions d'aturats observen amb desassossec la fi dels subsidis i el desert laboral que ens envolta... plantejar-se plans de desenvolupament cultural no pareix una acció d'extrema necessitat. Però els artistes, aquells que treballen, estudien i s'esforcen dia a dia per compartir el seu treball amb la resta, amb l'únic propòsit de fer feliços als qui els escolten, els veuen, els lligen... a aquestos se'ls impedix fer la seua tasca amb la mínima dignitat que deurien. En època de penúries, segons els nostres mandataris, la gent no té dret a somriure, a sentir-se bé, a il·lusionar-se amb un bon llibre, a passejar per un museu, a vibrar amb el so d'un bon concert, a gaudir d'una bona pel·lícula en una sala de cinema, a compartir sentiments amb els actors d'un escenari... Tal volta, els que vetllen per aixó que anomenen l'estat del benestar, pensen que les emocions no són productes de primera necessitat, i que el coneixement i creixement cultural de la gent pot fer flaquejar els fonaments de les seues posicions privilegiades. Serà per aixó que han convertit als artistes en una espècie de bufons medievals als qui se'ls llança un rosegó de pa i un par d'ossos rosegats per a que continuen animant l'opípara festa dels poderosos. I el que és més trist, algunes entitats que representen als artistes simulen "gossos falders" arrossegant el seu musell entre les cames dels nostres mandataris buscant beneficis personals més que col·lectius.

     I és que probablement la major de les retallades és la de la intel·ligència. La poca que els queda als qui ens representen en les institucions públiques, la utilitzen per a minvar la dels nostres joves amb ganes d'aprendre, formar-se i realitzar-se. Aquests busquen eixir d'ací per poder sobreviure. Són gent que estima la seua terra, la seua cultura, la seua llengua, però que no es sent recolzada pels qui diuen vetllar pels seus interessos. S'estan llaurant camps propis d'una gran fertilitat la collita dels quals serà aprofitada per altres, mentres els nostres romandran en un ensopit guaret.

     Estem en Nadal, moments de reunió i de cruels soledats, de records i d'oblits, de somriure i de plors...; temps d'esperança en un nou any que no es preconitza amb bon averany. No obstant, com deia García Márquez, els artistes que tot ho creem, ens neguem a admetre la fi de les utopies. Les utopies autèntiques que apropen el nostre treball a l'home, al benestar que s'aconsegueix quan tots el tenen, al respecte per les llengües i les cultures que aporten noves visions de la realitat sense ser millors ni pitjors, a la tolerància per aquells que sent diferents poden ser còmplices d'accions de desenvolupament mutu, a la solidaritat amb aquells que han tingut menys sort i que ens ajuden a entendre que som més rics des del moment en el que tenim menys coses. Un pinzell, una frase, una melodia, un fotograma... són les millors armes per combatre la ignorància i poden arribar a ser el millors abonaments per a la tendresa.

José R. Pascual-Vilaplana

Muro-Cocentaina, 25 de desembre de 2012

(text original en castellà,
traduït per Borja Muñoz Abad)