Joaquín Muñoz (pasdoble)

     No sé si la millor de manera de començar serà aquesta, però crec que no hi ha una altra. Potser parega poc metòdic començar parlant, precissament, d'una obra pròpia. Però al llarg d'aquestos mesos he descobert que parlar de Joaquín Muñoz em descobreix aspectes personals que ni jo conec, ja que més enllà d'una anàlisi purament musical em permet descobrir el que cada nota amaga darrere de la partitura.

Procés compositiu

     Per els qui no conegueu Joaquín Muñoz, deuria començar advertint-vos que és un pasdoble composat l'any 2012 i dedicat a mon pare. Bó, realment vaig començar a composar-lo en desembre de 2011 i simplement com a exercici musical. Vaig anotar unes melodies que em van passar pel cap, les vaig harmonitzar (emprant els recursos típics dels pasdobles que tantes voltes havia escoltat i tocat) i vaig intentar unir-les (amb més o menys èxit).

     Un dia, comentant açó amb Juanjo, el meu mestre, em va animar a que l'instrumentara. Feliç de mi, vaig copiar la melodia en els instruments aguts, el contracant en els tenors, vaig posar a les tubes el baix i les trompes i els trombons, com sempre, el contratemps. Un redoble de caixa per començar, i arreglat! Però clar, quan li ho vaig ensenyar vaig descobrir que la instrumentació era una cosa més complicada que aquesta. Va ser llavors quan va començar un procés que em va obrir els ulls, em va permetre aprendre molt. Vaig començar a devorar els manuals d'instrumentació de Frank Erickson i Nicolai Rimsky-Korsakov, que juntament amb els apunts que semanalment Juanjo reflexia sobre la partitura del pasdoble, em van ajudar a descobrir aquesta complicada però enriquidora disciplina.

     Poc a poc es va anar esclarint el que seria Joaquín Muñoz. Un diumenge, com feia moltes voltes, mon pare em va acompanyar al concert matinal que oferia la Banda Municipal de Castelló a l'Auditori. Mon pare no és músic, no sap de música, però des de sempre s'ha interessat per la meua relació amb ella. Com que ningú sabia encara res de la meua tasca compositiva, aquell dia vaig decidir quin nom titolaria l'obra. I, ja que s'apropava el dia del pare, quin millor regal?

     La història de Joaquín Muñoz a partir d'ahí ja la coneixeu. Les correccions van continuar fins a maig, i després de la corresponent edició, van començar els assajos amb la Unió Musical La Lira de Vila-real (no li ho digueu a ningú, però encara em posse nerviós quan recorde la primera volta que el vaig escoltar!). El dia 1 de juliol de 2012 va arribar el moment de l'estrena, en el tradicional concert de pasdobles al termet, que aquell any estava dedicat a autors vila-realencs. D'aquell dia, que no vaig poder tocar ni una nota, sols guarde bons records.

     Joaquín Muñoz ha sonat més voltes, al carrer, a l'Auditori, inclús s'ha enregistrat en un CD. I com més el mire, més m'ensenya. Més em descobreix. Més m'ajuda a coneixer-me.

Anàlisi musical

     Realment, Joaquín Muñoz és una obra musicalment molt simple, ja que segueix una estructura típica de pasdoble, amb els recursos compositius habituals. No obstant, us deixe una breu descripció.

• Introducció (do menor), on un redoblament de la percussió i una ràpida escala ascendent de la fusta donen pas a una melodia marcada i impetuosa.
• Primer tema (do menor), senzill però nerviós, on es succedeixen els motius arpegiats que es presenten en la introducció. Es repeteix, introduïnt un contracant en els instruments tenors i resolent amb una modulació al mode major.
• Segon tema (do major), que comença amb un caràcter brau on les cridades del metalls i els acords marcats de la fusta s'esvaixen per donar pas a una melodia més relaxada. Dos forts acords culminen aquesta secció, donant pas a la repetició de la introducció (do menor), que funciona com a
• Enllaç, on un solo de saxòfon que, encara que té aspecte d'agressiu i desenfadat, ens porta a un passatge de gran calma, mostrant el contrast típic d'aquest gènere.
  
• Trio (do major), la melodia del qual (en la que continuen dominant els motius arpegiats) és d'una profunda calma i serenitat. La primera volta es presenta únicament en els clarinets, acompanyats pel baix de la tuba i l'harmonia de les trompes i els saxos. La segona volta que apareix, amb una instrumentació ampliada, es suma un contracant alegre presentat pel flautí. En ell (i crec que açó no ho sap ningú), podreu trobar alguns motius inspirats en el segon moviment de la suite Sicània, de Rafael Talens.
• Enllaç, amb motius temàtics novedosos i amb una progessió harmònica típica dels pasdobles (I, IVm i V7), que acaba amb un sèrie d'acords en ritardando.
• Tutti (do major), on es repetix el trio amb una àmplia instrumentació, i el contracant en els saxos.
• Coda, totalment innecessària però que dóna al final de l'obra un caràcter més solemne. En ella es superposen tres plànols contrastants, que conflueixen en els darrers acords del pasdoble.