Sonata per a oboè i piano (Camille Saint-Saëns)

     La Sonata per a oboé i piano op. 166 de Camille Saint-Saëns és una de les obres paradigmàtiques del repertori romàntic d'aquest instrument. Malgrat ser una composició de maduresa (fou escrita el mateix any de la mort de l'autor), mostra plenament l'esperit vitalista del francés i mostra la seua versatilitat compositiva.

Camille Saint-Saëns

     Charles-Camille Saint-Saëns (1835 - 1921), que junt a César Franck és un dels compositors francesos més destacats del període romàntic després de Berlioz, centra el seu catàleg en la música instrumental. De fet, els seu mèrit més important són els pioners assoliments que aconsegueix en aquest camp en un temps on, en la música francesa, prevalia la música lleugera i melodiosa. Pel contrari, Saint-Saëns havia tornat a establir un alt nivell de perfecció tècnica i formal i un estil simfònic que era considerat refinat i passat de moda.

    Saint-Saëns es va mantenir al marge de la influència de Wagner, a la que molts altres compositors francesos havien sucumbit, com va fer després Debussy. Ell va romandre compromés a la tradició i va mantenir la seua independència estilística en un temps en què la nova música havia arribat a França per quedar-se.

Reiner Zimmermann

(extret de la nota preliminar a l'edició de la Sonata de "Edition Peters")

Sonata per a oboé i piano op. 166

      L'any 1921, just uns mesos abans de la seua mort, Saint-Saëns va escriure tres sonates per a instruments de vent-fusta. La primera, composada per a oboé, li la va dedicar al solista de la Societé des Concerts du Conservatoire de l'Opéra de París, Monsieur Louis Bas. A aquesta peça, li seguirien la Sonata per a clarinet op. 167 i la Sonata per a fagot op. 168.

     Està dividida en tres moviments que, en lloc de seguir la disposició tradicional (ràpid, lent i ràpid), mostren un continu creixement dels tempi: Andantino, Allegretto i Molto allegro.

I) Andantino.

     El primer moviment, d'aire tranquil i bucòlic, comença en re major, tonalitat principal de l'obra. Segueix la forma A-B-A, però amb les peculiaritats pròpies de l'estil. Comença amb un motiu inspirat en les campanes de Westminster que es va obrint pas poc a poc, com si li costara arrancar. Amb cert aire pastoral, les melodies sonen dolces i brillants en el timbre de l'oboé, i es disposen en un continu joc entre l'instrument solista i l'acompanyament del piano. Després d'un breu tensionament amb el canvi a la modalitat menor, arriba una acurada modulació a mi bemoll major, amb un tema que des del primer moment creix en dinàmica i tempo fins albirar el clímax del moviment: una sèrie d'arpegis que es mouen de manera nerviosa i rere els quals ve un període de relaxament natural de la música, que desemboca en la reexposició del tema principal. Com si la música s'anara allunyant a poc a poc, una coda s'esvaeix entre els acords del piano fins arribar a un uníson que acaba el moviment.

II) Ad libitum - Allegretto - Ad libitum

     El segon moviment de la sonata està conformat per una dansa ternària de caràcter pastoral. No obstant, ve precedida per un pròleg on, sobre els profunds acords del piano, l'oboé cadència imitant els cants tirolesos.

     L'allegretto, que comença en si bemoll major, està escrit en 9/8 i manté, en la seua totalitat, un caràcter alegre i colorista. Prenen molta importància els ornaments i s'alternen els passatges tranquils amb els més nerviosos, el que dóna sensació d'inestabilitat. Quasi sense voler, la música desenvolupa en un epíleg, també ad libitum, que recorda el primer fragment del moviment i que va diluint la música en el no-res, fent-la desaparèixer amb molta naturalitat.

III) Molto allegro.

     Arribat el final de l'obra, ens trobem un moviment molt nerviós, on es disposen passatges d'autèntic virtuosisme. Comença en re menor, però modula constantment com a vehicle de tensionament. És abundant l'ús dels arpegis i les escales, el que li dóna encara major sensació de dinamisme. Els temes es relleven d'una forma ràpida però eficaç, quedant reminiscències de motius anteriors (més o menys amagats). Unes ràpides escales ascendents anuncien l'arribada d'un final amb molta força, que acaba l'obra de manera grandiosa i impactant.